Gegants i gralles
Josep Salceda Castells
A Cambrils, tots dos elements tenen una llarga història. Potser no tant perllongada com en altres indrets, però Déu n’hi do.
Si cerquem l’opinió i els estudis dels més famosos folkloristes del nostre país, entre ells Joan Amades, el més conegut dins d’aquests ambient a Catalunya, els gegants han constituït una de les manifestacions folklòriques de més prestigi.
Potser el seu origen cronològic no sigui de temps massa reculats, ja que segons sembla la data documental més antiga que parla de gegants és del segle XIV, segons l’etnòleg Van Gennep, que situa els inicis de les seves aparicions a Flandes. Un altre etnòleg de categoria, Krüger, exposa la tesi que els gegants tenien una procedència gremial. Sigui com sigui els gegants, a Catalunya, són tota una institució, encara que, com dèiem, no gaire antiga qja que sembla que el tipus de gegant actual no aparegué fins l’any 1601, amb motiu de les festes de la canonització de Sant Raimon de Penyafort, i possiblement a Vilafranca del Penedès. El que passa és que el fet geganter cada dia va amés i si, l’any 1952, hi havia més de cinquanta poblacions catalanes que tenien gegants, avui és segur que s’han doblat, i a més amb moltes més parelles perquè hi ha moltes poblacions que en tenen més d’una.
A Cambrils mateix hi ha hagut, històricament, tres parelles, que nosaltres sapiguem. Els que tenien al carrer Major, que són els que representa el dibuix que acompanya aquest escrit, extret del “Costumari Català” de l’Amades, i que sembla que eren de la dècada dels quaranta; uns altres del Barri del carrer de les Creus, posteriors, totes dues parelles perdudes, i els que són actualment propietat de l’Ajuntament inaugurats l’any 1954, amb motiu de la Festa Major extraordinària celebrada amb ocasió del Centenari de la definició dogmàtica de la Puríssima Concepció de Santa Maria, i que han sofert diverses restauracions i també canvis de vestuari.
Acostumen a sortir per les festes majors de la Vila i en alguna altra ocasió esporàdica i molt especial. En canvi, en la processó del Corpus cambrilenc no crec que mai hagin figurat en el seguici en el que, per altra part, tampoc hi ha figurat bestiari, entremesos ni altres elements que en segons quins llocs han esdevingut tradició, però que a casa nostra sempre han estat absents. Els nans han estat un afegitó de la comparsa molt més tardà. Potser no van més amunt de la meitat del segle passat.
Un acompanyant dels gegants, no absolutament necessari però si molt corrent, són les gralles, de les quals se’n feia una bona descripció tècnica en el número de la Revista corresponent al mes passat, pàgina 43. Però quan parlem de gralles en general, no ens referim a l’instrument específic que porta aquest nom, sinó al conjunt d’instruments de vent i de percussió que formen un grup. Aquest pot tenir un mínim de tres components i un màxim indefinit. El primer grup acostuma a servir per acompanyament de gegants i nans o grups de bastoners o de castellers; en canvi , el segon, més nombrós, si està ben conjuntat, pot oferir fins i tot concerts, cercaviles i balls, i també l’acompanyament musical a les processons de signe religiós.
És de remarcar la gran revifalla que tant el fet geganter com les gralles han assolit darrerament a tot Catalunya i potser encara d’una manera més intensa en les nostres comarques meridionals. On no hi havia gegants se n’han fet de nous, i on ja n’hi havia han sorgit colles geganteres que en tenen cura, els porten i els fan ballar, per la qual cosa s’ha tingut un especial interès en la recerca i actualització de tonades i música antiga de balls de gegants, moltes vegades oblidades als arxius i caixes i carpetes de velles partitures, tasca d’investigació realment meritòria perquè representa una revitalització de tradicions que s’encaminaven cap a l’oblit i la presumpta pèrdua d’uns valors importants, especialment en el camp del folklore català. I aquesta revifalla també s’ha fet palesa darrerament, gràcies a Déu, a Cambrils on, d’uns anys ençà, hem vist com sorgien grups de diables foganers i encara més recentment una colla gegantera i una bona quadrilla de joves que estan estudiant els diferents instruments que comporten un grup de grallers, elements tots ells capaços de donar a vida a qualsevol tipus de festa popular, autòctons i sempre a disposició, sense necessitat d’haver de recórrer a grups foranis per animar les nostres festes, i sí, en canvi, en condicions d’organitzar trobades, intercanvis i demostracions que són sempre elements enriquidors i en on els uns sempre poden aprendre dels altres.
Deixeu-me, però, abans d’acabar aquest escrit sobre gegants i grallers, de retre el meu particular homenatge a un gran graller cambrilenc, en Francesc Gené, el Sisco del Molí, com era popularment conegut per la gent del poble, que va fer d’aquest instrument un element imprescindible quan es tractava de musicar qualsevol actuació del Ball de Bastons de Cambrils, avui dissortadament desaparegut, quan per altra part ens alegra la incorporació al folklore local de nous elements i que caldria, si fos possible, de fer un esforç per tal de reviscolar-lo. El Sisco del Molí, sacrificat, amatent, enginyós i sempre a punt, era un home que se sentia més que no es veia, però que va fer una tasca important dins d’aquesta faceta.